Pau Brugada
Montpeller, 1986.
​
Si escriviu a Google Pau Brugada us sortiran 601.000 referències concretes en 0,44 segons. Si feu la cerca avançada amb les paraules exactes Pau Brugada, per aquest ordre, en qualsevol idioma, regió, data o format, sense cap filtre per llicència, ni cap preferència de lloc de pàgina, ni res per l’estil, en continuen apareixent 601.000, però aquesta vegada en només 0,15 segons. Té alguna rellevància tot això? Segurament que no perquè la quantitat de dades que voleien per la xarxa ha aigualit el sentit de tot plegat i ens ha situat en un estat en el què cal assumir les contradiccions del sistema. Com per exemple que en la socialització de la fotografia que, alhora és també la socialització de la tecnologia -i, per tant, possiblement, un pas petit en l’evolució de l’espècie-, hi habiti, precisament, la causa de la seva pèrdua de valor artístic, com a mínim tal i com el coneixíem fins ara. Les contradiccions ho han esquitxat tot, no només la fotografia, que potser és el cas més evident, també han esquitxat la significació del coneixement que flota emmagatzemat i del qual n’és impossible certificar-ne la veracitat d’una manera totalment fiable. Ens l’hem de creure aquesta informació? Sí, perquè no. Si és falsa ho sabrem abans que els mentiders hagin pogut fugir. La informació corre ràpid i la gent és llesta. I hem de deixar de fer fotografies si en fa tothom a tota hora i a tort i a dret? Naturalment que no. Igual com no s’ha de deixar d’admirar una pintura o escoltar música. Seria absurd.
L’art sobreviurà si respon a un compromís amb l’estètica i la puresa, si rebutja posar-se al servei de la comoditat i conserva el potencial alliberador. I en acabat de dir aquesta barbaritat pretensiosa, seria molt fàcil comparar-hi en Pau Brugada per quedar bé. No ho farem pas per quedar bé. Al capdavall en Pau també té un compromís amb la seva música, un compromís que ve de llarg, d’anys enrere. I també té la voluntat de perdurar, de sentir la gratificació dels aplaudiments, com la tenen tots els músics, pintors, fotògrafs, escriptors. Seria estúpid no tenir-la. L’art bé que necessita un receptor i la música necessita públic amb ànima que se l’escolti, igual com la pintura necessita ulls i la literatura silenci.
Hi ha gent que quan escolta música s’escapa del món confús en el què viu. Hi ha qui diu, en canvi, que l’art s’hauria de valorar en funció de la major o menor capacitat que tingui per reflectir la realitat. Això seria, potser, reduir-ho tot plegat al realisme i, en certa manera, duplicar la funció de la ciència. I en el cas de la música seria contradir-ne l’esperit potser perquè no cal que serveixi per a res, amb el simple fet que existeixi n’hi ha prou. Què seria el món sense art? Seria un paratge d’endreça emocional totalment desaconsellable. No hi ha res fàcil en aquesta vida i és possible que en el món que ens ha tocat, la felicitat s’hagi de buscar a les palpentes. Si ha de ser així, que com a mínim hi hagi música per anar fent i que es faci tot una mica menys feixuc.
Quim Fernàndez Callís
27 d’octubre de 2014